No sé quina mania tenim d’acumular coses.
Quan era petita arribava a casa amb les butxaques plenes de pedres curioses,
plomes d’ocells, pals amb els que havia jugat i compartit moments divertits i
tot allò ho guardava durant el temps que em deixaven, que no acostumava a ser
massa per sort. El que vull dir és que si hagués estat per mi no hagués tirat
res i quan dic res vull dir res.
Amb el pas del temps aquesta tendència no ha
jugat gaire al meu favor, al contrari, m’ha dificultat una mica les coses,
sobretot quan he hagut de fer trasllats. Arriba un moment que ja no saps què
tens entremig de tantes coses guardades per si de cas o perquè et fa pena
despendre’t d’allò que té un valor o significat. I cada vegada la motxilla és
més gran i pesa més.
Estic contenta perquè aquest cap de setmana he fet una neteja important
de coses. No m’ha resultat difícil llençar i donar, tenir un pensament més
aviat pràctic i ser conscient de l’espai de què disposo realment i del que vull
conservar i el que ja no fa servei. Em sento molt més alliberada i és curiós
però crec que això significa que m’he fet gran.