Espeleologia

De petita m'amagava dins els armaris, em feia el meu raconet i allí m'hi passava hores. M'agradaven els espais tancats, em sentia més recollida. Els meus pares, que ja coneixien aquesta faceta meva una mica gatuna, quan feia temps que no em sentien ja sabien on anar-me a buscar. 
Sempre m’han fascinat els forats i les coves. Recordo quan vaig anar a Yellowstone i em vaig quedar hipnotitzada davant aquells abismes plens d’aigua cristal·lina bullint i traient fum, forats sense final, cap endins la terra. M’hi hagués submergit si no hagués estat per l’alta temperatura d’aquelles aigües i perquè encara tinc una mica de seny. Sempre que camino per la muntanya i veig algun forat em sobrevenen unes ganes terribles d’endinsar-m’hi i lo fumut és que no sempre les puc satisfer perquè les imprudències en aquests indrets poden resultar cares. 

Però sembla ser que finalment he trobat el remei a la meva inquietud: l’espeleologia. Ja feia temps que intuïa la seva eficàcia però no havia tingut la oportunitat de tirar-m’hi de cap. Simplement m’encanta. Arrossegar-me entre les roques, enfangar-me i mullar-me, respirar aquell aire humit i dens, veure formacions increïbles entre les ombres del meu frontal, buscar la millor manera de passar per llocs impossibles, desplaçar-me a quatre grapes com si anés de peu, descobrir amb ulls meravellats un món totalment diferent i preciós, moure’m com un gat entre la duresa de la pedra, buscant punts de recolzament segurs, sorprendre un rat-penat que està dormint i passar silenciosament pel seu costat, travessar una llarga gatera, arribar a una sala gran i escoltar la ressonància de la teva veu, apagar les llums i respirar la foscor més absoluta... 

Tenir aquesta experiència m’ha encoratjat a seguir endavant en aquest món, però encara m’he animat més quan els experts m’han dit que estic dissenyada per l’espeleologia (àgil, flexible, prima, amb domini del meu cos i una mica contorsionista) Sempre he dit que sóc com un gat, d’alguna cosa m’havia de servir a part de per amagar-me dins els armaris de casa no? 

11-11-11

Avui és un dia especial, un dia únic, un dia peculiar. Cap i cua en tots els números, una situació que no es repeteix massa sovint!

Avui, per mi, també ha sigut un dia especial. M’he despertat contenta i amb molta energia. Ser divendres hi ha ajudat, és cert. A la feina es respirava un aire divertit i quasi boig degut a l’emoció del sorteig de la Once d’aquesta nit. M’he descobert a mi mateixa cantussejant la melodia d’una cançó de la radio i sense motiu aparent se m’escapava un somriure en el moment menys esperat. Sóc feliç, m’encanta la meva vida i tot allò que encara m’espera.

Avui ens hem reunit a les 11:11 hores al jardí uns quants treballadors i hem fet un cercle energètic. Jo no crec en aquestes coses però ha estat una experiència curiosa i agradable. Feia sol, feia un dia esplèndid. Ens hem agafat tots de les mans i en silenci ens hem concentrat en coses positives i hem demanat desigs. En acabat hem comptat fins a tres i hem cridat tots ben fort la paraula “sí”. Ha sigut un moment bonic, d’unió entre tots. Una bogeria divertida que ha durat molt poquet però que ens ha donat vida i ha trencat la monotonia de la jornada. Un somriure més.

Avui m’he trobat al metro a una persona molt estimada que no esperava trobar. Una casualitat d’aquelles que fan història. Coincidir al mateix metro, al mateix vagó, a la mateixa hora, en el mateix trajecte, increïble! Això sí que m’ha fet esclatar d’alegria. Jo crec que la gent es recordarà de l’escena que hem organitzat.

Avui és un dia especial, un dia en què qualsevol persona que sumi les dues últimes xifres de l’any del seu naixement amb els anys que ha fet o ha de fer aquest any el resultat sempre serà 111. Curiós oi?

I aquí estic, escoltant Obrint Pas, que em dona molta energia, i gaudint d’aquest dia. I crec que toqui o no toqui la loteria, avui serà un dia que sempre recordaré.