divendres, 30 de novembre del 2012

Ciclista per Barcelona

Ja fa temps que vaig decidir utilitzar la bicicleta per desplaçar-me per Barcelona. La constant i abusiva pujada de preus dels transports públics ha estat un del motius per fer el canvi. Un altre,de menys reivindicatiu, és les ganes de fer exercici.
Sortir de casa embolcallada per la llum de les faroles,notar la fresqueta a la cara i posar-te a pedalar enlloc d'ensardinar-te dins del metro és un canvi substancial. Les inclemències del temps a vegades et juguen males passades i t'has de preparar tant pel fred com per la calor (prefereixo el fred!!!),però cada vegada m'agrada més.
El món de les bicicletes urbanes és curiós. Algunes persones em comenten que no s'atrevirien a anar pel mig de Barcelona amb bici,que si hi ha molt de trànsit,que si els cotxes van com bojos...però jo us asseguro que el més perillós pels ciclistes són els peatons. La ciutat està prou preparada però no a tot arreu tens bici carril i llavors t'has d'endinsar o a les voreres o a les carreteres...i no sé què és millor.
En definitiva,que el dia que plou i he d'agafar el metro, m'emprenyo.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Biblioteca (RC)


                                          Aldovega, disseny d'interiorisme
Mai no arribaria, cada vegada ho tenia més clar. S’ho mirava tot plegat amb una barreja d’escepticisme i incredulitat, era impossible. Seguia un ordre massa estricte i era incapaç de trencar la seva rutina. Això el convertia en una persona aspre i freda. No vivia per res més, fins i tot havia instal·lat una banyera al bell mig de la sala. El seu problema era que no podia començar-ne un de nou fins acabar de llegir l’última pàgina de l’anterior. Ho havia intentat amb més d’un alhora però les lletres començaven a jugar a cuit i amagar i li resultava molt difícil seguir el fil i acabava per desesperar-se i enfonsar-se entre el sabó i l’aigua freda. Cosa que era preocupant.
No ho entenia però tampoc podia fer-hi res. Després d’un un altre i els prestatges s’allargaven capritxosament. Era impossible que arribés al final, ho tenia assumit. Es sentia desvalgut i abandonat, condemnat a la soledat de l’oblit. Des de l’últim prestatge estant, cobert per massa pols, continuava esperant recelós perquè sabia que mai arribaria a estar entre aquelles mans humides.  

diumenge, 25 de novembre del 2012

No ho veig gens clar

Avui és un dia important, o això sembla. Avui hi ha eleccions, unes eleccions precipitades, convocades per un partit desesperat per aprofitar la sobtada onada d'independentisme que s'ha despertat des del passat 11S. Tinc curiositat per saber els resultats i sobretot per veure com se les empesca el senyor Mas per no declarar la independència després de tot el que ha dit. Avui hi havia cua al col·legi electoral i he estat a punt de marxar quan un interventor de CiU es passejava tot estofat organitzant a la gent. 
Els balcons fa mesos que onegen banderes independentistes i crec que per primera vegada (des que tinc ús de raó) hi ha hagut un percentatge molt elevat de gent que el 12 de setembre no les ha retirat, però no tinc molt clar què significa això. Jo sempre m'havia preguntat, en la soledat d'una senyera ja gastada pel sol i la pluja, a on estan aquestes banderes la resta de l'any? 
Per norma intento no anar a comprar els diumenges però avui l'he trencada. Quan estava esperant per pagar a un paquistaní he sentit que l'home que estava davant meu li demanava si tenien sifó, tot parlant-li en castellà i fent-li gests com si fos analfabet. Llavors, de sobte, he vist que portava una xapa de la CUP a la jaqueta i quasi se'm cau la garrafa d'aigua al terra. M'he dirigit al dependent en català i m'ha entès perfectament i després de cobrar-me, el senyor del sifó s'ha acomiadat amb un "adéu" ple de vergonya. No m'agrada la política però hi ha coses que clamen al cel... a on anirem a parar? No ho veig gens clar.